Finalització de l'observació.

FINALITZACIÓ DE L’OBSERVACIÓ.

Ens agradaria fer una mirada enrere i explicar-vos què ha estat per nosaltres el treball dels éssers vius; què ens ha agradat, què hem après, què hem fet malament, com ens servirà com a futurs mestres...

Primerament, recalquem que mitjançant l’observació hem aprés molt més que si llegíssim qualsevol llibre de ciències. Observar un ésser viu implica pensar, plantejar-se preguntes, indagar i cerca informació, cooperació i discussió de grup, imaginar que passaria si, anticipar, imaginar situacions possibles...

En tot aquest temps hem après, per exemple:

• la cua dels capgrossos no cau, s’absorbeix per apoptosis de manera gradual
• alguns capgrossos tenen dents
• què és el Darwinisme i la selecció natural
• que les granotes són semi- aquàtiques i els capgrossos únicament aquàtics
• viuen amb la seva pròpia greixina
• el funcionament respiratori i el seu aparell de la granota i el capgròs
• l’evolució del capgròs i els seus canvis en la metamorfosi
• la putrefacció i falta d’oxigen a la peixera. Importància del canvi de l’aigua.

Entre d’altres...

No hem après únicament conceptes teòrics sinó que també ens hem plantejat qüestions personals sobre la responsabilitat de tenir un ésser viu, el valor del temps, l’evolució que patim tots els éssers vius (néixer, créixer, desenvolupar-se, reproduir-se i morir)...

Ens ha sobtat molt la cura que s’ha de tenir dels animals i el seu hàbitat. No podíem haver imaginat que en tan poc temps l’aigua arribaria a podrir-se i moririen dos dels nostres peixos i algun capgròs. Aquest fet però, va produir un diàleg molt important entre nosaltres i va marcar un abans i un desprès en el nostre treball. Al iniciar el procés estàvem més preocupades de la seva evolució que de parar-nos a observar i a fer-nos preguntes. La primera setmana parlàvem únicament de quant de temps faltava per a que fossin granotes, deixant de banda altres curiositats que teníem davant dels nostres ulls.

Va ser arrel de la putrefacció que vam canviar de mentalitat i vam decidir aprofitar aquella “desgràcia” com a oportunitat. Oportunitat de poder qüestionar-nos més preguntes, cercar més informació i començar de nou la nostra observació.

En molts moments ens hem desanimat perquè els nostres capgrossos creixien de forma lenta, però finalment, tots s’han convertit en granotes.

Com a anècdota, vam poder veure com el nostre peix supervivent es menjava els capgrossos morts. D’aquí van sorgir diferents punts de vista entre les components del grup sobre si treure els capgrossos morts de la peixera o deixar-los per a que el peix seguís alimentant-se...

Ens ha servit com a futures mestres per assabentar-nos de la gran importància de l’observació a l’aula de qualsevol ésser viu, que abans no ens ho havíem plantejat, encara que estem totes d’acord que un capgròs al poder veure la metamorfosi dona molt més joc que altra animal. Pensem que com a futures mestres de Coneixement del medi a les nostres aules serà inevitable tenir un ésser viu.

Aquest estudi és un model de ciència que ensenya a pensar, a fer, a comunicar, a regular i cooperar en interacció amb el grup. A més, els infants són els protagonistes del seus aprenentatges, i són ells, amb la guia de l’educador, els que van construint els seus coneixements.

Considerem que les classes de ciències més que assimilar els coneixements han de ser una manera de mirar els fenòmens amb els companys des de un pensament complex ja que el món és complex i canviant, igual que els éssers vius. Com afirmen Victòria Carbó, Teresa Pigrau, Rosa M. Taín: “Un dels avantatges més importants que ens pot aportar avui dia l’estudi dels animals és la construcció del d’ésser viu. Aquesta modelització ens ajuda a passar més fàcilment d’una visió de ciència estàtica, que ordena i classifica, a una visió de ciència dinàmica, que modelitza i transfereix.” 
 
En definitiva, observar un ésser viu a l’aula és una gran riquesa.

Pensem que hem adquirit la importància de l’observació dels éssers vius, i un bon exemple, és que una nena del col•legi de pràctiques de l’Audrey va portar un capgròs que estava fent el procés de metamorfosi que el seu pare havia agafat de la seva piscina després de portar mesos sense netejar-la, la mestra solament va ensenyar aquest animal als alumnes i no ho va treballar més. Quan l’Audrey ens ho va explicar molesta, tot el grup ens vam enfadar ja que després d’haver fet aquesta observació en primera persona ens assabentem de tots els coneixements que hem adquirit. 

Estem molt satisfetes d’aquest treball, encara ens falten moltes preguntes per respondre però estem segures que amb el pas del temps les descobrirem i recordarem aquest treball! Desitgem que hàgiu gaudit llegint les nostres entrades, igual que ho hem fet nosaltres durant tot el procés.

Gràcies, 

Olga; Marta; Judit; Mireia; Audrey.

I encara ens seguim qüestionant el perquè de moltes coses...

"On estan les cues dels nostres capgrossos que s'han caigut?" Ens vam preguntar ahir mentre xerràvem de la seva supervivència a les nostres mans.

"Potser s'han menjat la cua un cop els hi ha caigut" Vam pensar totes les components del grup. Per a nosaltres, el més lògic era que en aquesta metamorfosi se'ls hi caigues la cua i es quedés a la peixera. Es per això que ens va sobtar no veure cap cua i arribar a la conclusió de que se l'havien menjat.

Hem decidit investigar: què passa amb la cua? Realment se la mengen? Ha estat el peix o bé els capgrossos?

Mitjançant diferents fòrums d'internet vàrem veure el nostre dubte exposat. Estàvem TOTALMENT equivocades.
La cua dels capgrossos NO cau, l'absorbèixen per "apoptosis" (mort cel·lular controlada).
Així doncs, no és gens estrany que no es trobi cap cua per la peixera ja que aquesta es va absorvint de manera gradual.

Abans de saber la resposta, la nostra conversa anava derivant... "Si es mengen les cues hauran de tenir dents" afirmava una component del grup. "No crec, les cues son massa toves, potser es descomponen a l'aigua i van menjant les petites mol·lècules". "De veritat creieu que tenen dents? Són massa petits..."

Cercant informació sobre la nostra nova investigació hem trobat el següent:
Hi ha quatre tipus de boques segons si són omnivors, carnivors...

• "Tipo I: Los labios no posee dentículos ni picos queratinizados. Los espiráculos son dos. Aparecen en la familia Pipidae, por ejemplo.
• Tipo II: Las bocas son complejas, aunque no poseen picos queratinizados. Un solo espiráculo central. Se encuentran en la familia Microhylidae.
• Tipo III: Bocas queratinizadas, dentículos y picos. Un espiráculo central. Aparecen en Archaeobatrachia.
• Tipo IV: Bocas con dentículos y picos queratinizados. Espiraculo en el lado izquierdo. Típicos de familias como Hylidae, Ranidae o Bufonidae."

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Renacuajo

Quin tipus de capgròs és el nostre? Suposem que és de tipus 1. Seguirem investigant...


D'altra banda, aquests dies també ens hem comunicat la nostra sorpresa de que el nostre peix segueix viu. "És tot un supervivent!" Inicialment vam comprar 3 peixos, dos dels quals van morir en menys d'una setmana. El nostre supervivent porta dos mesos viu, sense cap mena de cuidado especial (tot s'ha de dir). Rèiem dient que per selecció natural ha estat el peix més fort i és per això que hem parlat del Darwinisme i la selecció natural. (http://es.wikipedia.org/wiki/Selecci%C3%B3n_natural)
Ens ha semblat que és un tema molt interessant a tractar que podria sorgir a la classe amb els alumnes i seria adequat per treballar a cicle superior.

Fins la propera!

L'experiència dels insectes pals, ens fa pensar...

En relació als objectius que pretenem aconseguir amb aquesta assignatura i de les preguntes que aquest bloc ens ha generat, hem trobat un article de Lluís M. Del Carmen Martín (Del Carmen, L.M (2010). Ensenyament de les ciències naturals. Guix, 368, 53-58).

Aquí trobem el plantejament didàctic de les Ciències a l’escola respecte als continguts i a la metodologia.

L’autor afirma que el punt de partença per a l’aprenentatge és sempre una qüestió o problema que atrau l’atenció de l’alumne i aquest alumne és el personatge principal del procés d’aprenentatge, essent el/la mestre/a un/a guia.

Podem veure activitats d’observació, experimentació, classificació, de projectes i de síntesis que permeten entendre com treballar les ciències naturals de manera més vivencial i productiva pels alumnes de primària.

També Del Carmen, destaca uns punts en quant als continguts, i ens diu que han d’estar relacionats amb l’entorn i els fenòmens de la vida diària, s’han de poder treballar a partir d’una observació, experimentació i manipulació, presentar una progressió que permeti una assimilació adequada a les estructures mentals dels alumnes i no han d’implicar la utilització de conceptes abstractes, models formals o teories.

[- Bé una mica ja ens sona a tots i totes, ens agrada participar en un treball en el què podem sentir i fer-nos veure (no només teòricament sinó amb la pràctica) la tasca del mestre de ciències.]

Arran del nostre treball d'éssers vius, aquest grup ha viscut en la seva pell els trets que marquen el treball per competències, ja habitual en l’àmbit universitari.

Les tres claus del currículum per competències han estat treballades d’una manera global i significatives pels participants del grup, i veiem que hem practicat, en el procés d’aprenentatge amb un ésser viu, els pilars claus del currículum de medi de Primària.

Els capgrossos continuen a casa!!!

Els nostres capgrossos continuen a casa d'una de les components del grup. Malauradament cada vegada ens queden menys capgrossos, de fet ara tenim 3 granotes i 1 capgròs.

Els capgrossos medeixen 2,5 cm aproximadament i es caracteritzaven per tenir la forma semblant a un peix i tenir una respiració pulmonar interna. Ara que han canviat la seva forma, medeixen 1 cm i es caracteritzen per tenir llargues potes, un cos curt, dits palmejats, ulls prominents i absència de cua. Les granotes tenen un estil de vida semi-aquàtic, a diferència dels capgrossos, que és aquàtic. Les granotes ara poden moure's fàcilment a terra, ja són capaces de saltar i escalar.

El procés de transformació dels capgrossos ha estat molt lent, més del que ens esperàvem, ens vam arribar a qüestionar si érem nosaltres que no fèiem bé la nostra labor; si estàvem creant un medi poc idoni per al procés de transformació de capgròs a granota...

De fet, amb l'experiència hem après que als nostres éssers vius els agrada viure amb la seva pròpia brutícia, sí, queda malament dir-ho així, però és del tot cert. Amb el pas dels dies ens hem adonat que els capgrossos es convertien més ràpid en granotes vivint amb la seva greixina. Aquesta qüestió ens ha plantejat més dubtes:

• Els capgrossos s'alimenten d'algues, però també de la seva porqueria?
• L'aigua bruta ajuda al procés de transformació de capgròs a granota?
• Es senten més còmodes si l'aigua està bruta?
• S'assembla més al seu medi natural aquesta aigua?

D'altres dubtes que ens hem plantejat durant la nostra observació són:

• Com és diferencia el sexe dels capgrossos?
• Tenen algun tipus de sentiment?

Durant aquesta setmana continuarem observant les nostres granotes i després hem acordat que ens les repartirem i ens les quedarem com a mascotes!!!!

El diàleg a l'aula

Volem parlar de la importància del diàleg a les aules de primària i, sobretot, dels continguts de medi.

El diàleg que vam observar a una escola de pràctiques i que vam publicar en aquest bloc ens mostra el moment de presentació d’uns éssers vius.

Ens ha fet pensar en aquest moment ja que veiem que mostra el procés de convertir uns continguts previs (els nens relacionaven amb la pel·lícula de dibuixos animats), en uns altres més madurs, ja que parlem dies més tard del camuflatge dels animals, doncs permeten la realització d’inferències.

La utilització del diàleg a l’aula és especialment útil per generar un clima de classe participatiu, com a recurs del procés d’aprenentatge de forma continuada, per millorar l’autoestima d’alguns alumnes i la seva implicació en les tasques escolars i, naturalment, per millorar els aprenentatges.

Al final, veiem que les classes resulten més vives i interessants, tant per als alumnes com per al professor.

Com alumnes d’aquesta assignatura també hem experimentat amb nosaltres mateixos.Hem generat moments de diàleg en grup parlant de les petites bestioles. Hem descobert en la nostra pell que podem fer inferències científiques i que podem donar arguments de qualitat. Creiem que aquesta experiència ens ajudarà a comprendre els nostres alumnes futurs i les seves dificultats en fer un nou coneixement.

També podem dir que si ens dediquèssim a transmetre coneixement d’una manera més tradicional, les dificultats dels alumnes no es palparien (encara que hi fossin) ja que no es fa una escolta activa en el mètode transmissiu.

Creiem que afavorir el diàleg amb un alumne davant dels altres, contribueix a captar l’atenció dels alumnes ja que s’identifiquen més fàcilment amb el que el seu company fa, per donar resposta a les situacions plantejades. El diàleg, per si sol, no és suficient per garantir l’aprenentatge; però constitueix una bona eina.

Izquierdo, M. i Aliberas, J. (2004). Pensar, actuar i parlar a la classe de ciències. Per un ensenyament de les ciències racional i raonable. Bellaterra: UAB.

COMIAT CARGOLS

Aquesta és la nostra darrera entrada. Malauradament ja no ens queden més cargols per observar, se’ns han mort tots.

Tot i aquest fet, finalment, hem pogut respondre el gran misteri que ens portava de cap des de l’inici de la investigació. Hem comprovat que els cargols fan vida enfilats a algun lloc menys quan necessiten alimentar-se. Aquest comportament no és únic dels cargols!

Com a quedat plasmant a les nostres anteriors entrades al blog, el nostre estil d’actuació ha tingut en compte en tot moment la relació ésser/entorn.

Tenint en compte el marc teòric de referència que hem utilitzat a l’hora de realitzar la nostra observació, podem constatar, que ho hem dut a terme amb la intenció de:

-        Generar expectatives.

-        Fer-se preguntes.

-        Intentar esbrinar.

-        Imaginar allò què no es veu.

-        Reflexionar sobre el per què.

Aquesta experiència ens ha fet pensar que hem d’aprofitar el medi que ens envolta, ja que aquest és d’allò més enriquidor. Cada esdeveniment és una possibilitat enorme, o millor dit, una gran oportunitat que no podem desaprofitar.

Quan ens disposem a observar un ésser viu, qualsevol quin sigui d’ells, hem d’anar molt més enllà de la simple i còmoda contemplació passiva. Hem d’aprofitar cada moment per poder generar una relació alumne/ésser viu en continua construcció. Hem de saber traslladar l’emoció i l’atracció per un anhel d’indagació on el procés de construcció de coneixement sigui el més dinàmic i significatiu possible pels nostres futurs alumnes, atès que no hem de perdre mai de vista que ells són els veritables protagonistes en tot moment, abans, durant i després.

En definitiva, hem de construir un gran marc de relacions entre el pensament, l’acció dels nens i la comunicació. 

Preguntes i més preguntes... Anem fent via!

Durant tota aquesta aventura hem descobert un ésser viu desconegut, que us podem dir d'ell... Actualment, està compartint classe amb els nens i nenes de 2on de l'escola Roser Capdevila. 

Per què? En l'estada de pràctiques de Grau de magisteri, una companya del grup participava en el taller d'art, tema: l'impressionisme de MONET. En un moment on els artistes necessitaven més matèria prima (parlem de pintura) ella va dir: "Paciència que no tinc sis braços com un insecte pal!", i aquí va sortir el debat ja que molts nens pensaven que 6 eren masses i que només tenien 4. 

Al dia següent arriben els insectes pal a l'aula, dos pots de vidre amb l'heura necessària i... un misteri: "Què hi ha aquí dins?" 

- Insectes?

- Formigues?

- Boletes - assenyala les caques -

- Jo no veig res...

- Sí, aquí tenim un insecte!!!

- Quants?

- Un sol, no dos (encara hi ha nens que no veuen res de res)
- Són un papa i una mama

Ens atrevim a obrir els pots i treure l'heura. Podem descriure el moment com a crític, crits emoció, parlem dels nens és clar, hi ha una nena que plora com una Magdalena - com si veiés... un cocodril? -

Tenim un grup de classe nerviós i emocionat, uns valents decideixen tocar l'insecte, i l'animalet, atemorit, junta les seves cames i cau com mort a sobre de la taula... 

- S'ha mort?
- Li ha fet mal, l'apretat molt!
- Estàs segur, l'has vist amb els teus ulls?

- No, s'ha fet el mort!

- Com el de la pel·li!

Hi ha un nen que posa els seus braços sobre el cap:
(ficant el cap entre els dos braços estirats tal i com fa el nostre inseecte pal)
- Mira aquest sembla un escorpí
- Per què?
- Té la cua aixecada...

- Em sembla que l'hem fet mal, l'hem trencat una pota, però si l'he tocat molt fluixet! (...)

Creiem que aquesta història serà el començament d'una bonica amistat.

Els alumnes de primària comencen a fer-se preguntes - bueno, hi ha una nena que no sabem com ho passarà...- ens sentim identificats amb aquesta classe de segon, nosaltres també vam generar algunes d'aquestes preguntes i la mateixa interacció amb aquests éssers vius, els veiem tant poqueta cosa..
Ara recordem les nostres qüestions generades... i les respondrem

• Què és la partenogènesi?

La partenogènesi és, en general, el tipus de reproducció unisexual en el què les femelles originen descendència sense fecundació de mascles (hem fet una entrada a aquest bloc ja que ens va fascinar).
Pot interpretar-se tant com a reproducció asexual o com a sexual monogamètica, ja que intervé en ella una cèl·lula sexual (gàmeta)

• Hi ha més animals que es reproduixen així?

Es dóna amb freqüència en platelmintos, rotífers, tardígrads, crustacis, insectes, amfibis i rèptils. Molt rarament en peixos i aus.

• Podem estar segurs que els nostres animals del terrari són femelles? 

Evidentment, la possibilitat de disposar d'un mascle en el nostre terrari és ínfima.

Aquí ens agradaria dir que ens va semblar interessant trobar el capítol de "House" sobre la partenogènesi i que si es pot creure que la Verge Maria podria ser un cas de partenogènesi. Podem argumentar que sabem que el seu fill hauria estat dona, ja que els fills nascuts d'aquesta reproducció copia l'herència genètica de la mare.

• Són hermafrodites?

No, hi ha mascles i femelles. També sabem que els mascles són més petits que les femelles (gràcies a la informació llegida podem afirmar-ho, no per la nostra experiència). 

També diem que hem après a llegir els gestos que feia, les potes rectes al devant, amagant-se de nosaltres. També a nosaltres ens ha costat tocar-los ja que només arribar ja un va perdre una de les seves extremitats, ja que s'agafen com si d'unes ventoses tinguessin i ells mateixos es mutilen per tal de deixar-se anar - aquesta extremitat tornarà a crèixer.
Hem observat que es mouen molt més per la nit, i mengen més també.

Ara coneixem una mica més aquests insectes tan simpàtics, tant que ens atrevim a escriure un conte amb el nostre protagonista, us ho presentarem aviat al bloc.